Diarrea neonatal, causes i tractament

Actualment, el Rotavirus és el principal agent causal de diarrea neonatal en garrins.

La diarrea neonatal és el símptoma d'una malaltia entèrica que es manifesta durant els primers set dies de vida del garrí. Aquesta malaltia és un dels principals problemes que afecta les explotacions porcines. En aquest post coneixerem una mica més sobre aquesta patologia, de la mà d'Inma Martín, veterinària de Think in Pig.

Una bona prevenció és mantenir les sales desinfectades i rentar les truges abans d'entrar a parir. Foto: Inma Martín.

Fa quant temps estan diagnosticats aquests problemes com a diarrees neonatals?

Ja des dels anys 60, es van començar a registrar casos de diarrea neonatal en els garrins nounats, i els van descriure d'aquesta manera. Però molts dels agents infecciosos no eren coneguts pels ramaders, ja que no es disposava de les tècniques avançades que existeixen avui dia.

Quins símptomes els identifiquen?

Bàsicament s'instaura un estat de deshidratació i de pèrdua de condició corporal en el garrí. Els animals mostren el ventre enfonsat i la zona perianal enrogida i humida. El símptoma més característic és que mostren la pell tacada. Algun d'aquests senyals són més o menys pronunciades, i estan condicionades per la falta d'aigua, ja que el garrí no ingereix una altra cosa que no sigui llet materna. També depèn de la gravetat de la diarrea, de l'agent infecciós causal, del pes del garrí i de la possibilitat que existeixin complicacions en la malaltia.

Quins són els factors infecciosos implicats?

Hi ha diferents focus infecciosos, que es divideixen en diversos grups. D'una banda, tenim els bacteris infecciosos, dins de les quals trobem l'Escherichia Coli Enterotoxígena (ETEC), que provoca exotoxines (o enterotoxines) i endotoxines. En aquest cas, la mortalitat dels nounats pot arribar a ser elevada. En segon lloc, unes altres de les infeccions més comunes són causades per Clostridium Perfringens de tipus A, de tipus C i per Clostridium Difficile. El bacteri de tipus C provoca una enteritis necròtic-hemorràgica, i es detecta en els animals d'un a quatre dies de vida. La malaltia de tipus A afecta normalment a garrins de menys d'una setmana de vida i provoca un retard en el seu creixement. El segon bacteri, la Clostridium Difficile, s'associa a la simptomatologia respiratòria i a una mort sobtada; en alguns casos, pot provocar que el garrí mori directament, sense mostrar símptomes.

D'altra banda, entre els virus que produeixen diarrees neonatals, trobem el Coronavirus, que es divideixen entre el virus de la gastroenteritis transmissible porcina (TGE) i el virus de la diarrea epidèmica porcina (a. c. s.). Totes dues malalties es converteixen en endèmiques i, una vegada la truja queda immunitzada, el problema és menor. No obstant això, la mortalitat és elevada. Finalment, el rotavirus és el que més s'associa a la deshidratació. En aquest cas, la morbiditat pot ser alta però la mortalitat és baixa.

Quin és el virus més freqüent i quines conseqüències té?

Actualment, el rotavirus és el principal agent causal de diarrea neonatal en garrins. Causa una forta deshidratació a causa de la diarrea liquida, però és un procés autolimitant. Atès que utilitza els enteròcits per a multiplicar-se, augmenten les baixes predeslletament. A més, els garrins que sobreviuen tindran un augment de pes menor, de fins a 34 grams menys al dia.

Quin tractament ha de seguir-se?

El tractament principal és simptomàtic. L'objectiu és recuperar al garrí a base d'electròlits i altres compostos que regeneren la paret de l'intestí. En els casos de diarrea bacteriana, és recomanable un tractament antibiòtic, per a l'elecció del qual hem d'usar un antibiograma, la prova microbiològica que es realitza per a determinar la susceptibilitat (sensibilitat o resistència) d'un bacteri. D'una banda, recollirem una mostra de diarrea mitjançant un hisop rectal o bé directament, quan estigui sortint del garrí. D'altra banda, també s'han de recollir mostres del paquet intestinal de garrins sacrificats sense haver estat tractats, amb la finalitat de realitzar cultius i deixar constància de la histologia, la qual cosa ens permet fer estudis posteriors dels teixits. La histologia sempre determina el tipus de lesió i, per tant, l'agent causal. Especialment, permet identificar la classe de virus, ja que l'escurçament de vellositats intestinals canvia la relació de la longitud de la vellositat i la profunditat de la cripta, que normalment és d'1/7. En histologia veiem aquesta relació disminuïda, la qual cosa no ocorre amb els bacteris.

Quin és el nivell d'incidència a Espanya?

Es parla que la incidència està augmentant perquè cada vegada tendim més a línies híperprolífiques. El pas del temps ha portat al fet que en les granges s'introdueixi un altre tipus de maneig, a incloure un nombre més elevat d'animals i a treballar més de pressa per a fer que a les sales de part hi hagi major rotació. Actualment, no sabem el percentatge exacte d'incidència de la diarrea a Espanya. Es podria dir que les zones més afectades són les que tenen major producció porcina. A més, una granja nova no té les mateixes condicions que una granja vella.

Quines estratègies de prevenció existeixen o es recomanen?

Els brots de diarrea es generen per bacteris i virus. Els factors que afavoreixen aquesta malaltia són ambientals, com la temperatura, els corrents d'aire i la higiene. Una bona prevenció és mantenir les instal·lacions desinfectades i rentar a les truges abans d'entrar a parir, però l'estratègia principal és la prevenció mitjançant la immunització de les truges gestants (vacuna, feedback) perquè li confereixin immunitat als garrins mitjançant l'encalostrat. Encara que amb aquestes tècniques generem immunoglobulines de tipus G (IgG), les que ens interessen més són les IgA, ja que són les encarregades de protegir les mucoses. Així s'evita que els animals quan estan exposats als bacteris.